“No t’oblidis de llegir la lletra petita”, ens aconsella aquell amic prudent que tots tenim, i al que d’alguna manera ens fa certa mandra escoltar. Però la veritat és que té raó: des del bloc de FERCO no podem deixar d’aconsellar-vos –com aquest amic prudent– que cal llegir la lletra petita, perquè sovint tanca desagradables sorpreses.
La història de la lletra petita ha tingut un trist protagonisme en la història recent de la nostra economia. Tant, que en 2011 el Parlament Europeu va aprovar una Directiva sobre drets dels consumidors en la qual instava als països a legislar sobre aquest aspecte. L’aplicació d’aquesta directiva a la nostra legislació es va fer esperar ni més ni menys que tres anys, però al juny de 2014 es va aprovar a Espanya la Llei 3/2014, que modifica la ‘Llei General de Defensa dels Consumidors’ introduint algunes millores.
La més famosa d’aquestes ‘millores’ és que es regula la mida mínima de la lletra: des de llavors, la lletra ha de tenir almenys 1,5 mm. És una millora mínima, gairebé ridícula, però que evidencia una certa sensibilitat per una preocupació compartida: la necessitat d’entendre millor els contractes.
Òbviament, la mida de lletra és un aspecte menor. El que resulta realment complicat és entendre el contingut del que estem signant, i no tant la mida en què això es plasmi en un paper. I aquí sovint hi ha més risc, com tots hem pogut comprovar en més d’una ocasió.
A finals de 2012, un Jutjat de Logroño va invalidar un contracte entre Bankia i una empresa pel seu contingut “incomprensible”. La sentència no és en absolut anecdòtica, perquè mostra una vegada més aquesta creixent sensibilitat cap a la necessitat de guanyar en transparència contractual. El contracte invalidat contenia, entre unes altres, aquesta clàusula:
“en cas que l’evolució dels tipus d’interès sigui contrària a l’esperada o que es produeixi un supòsit extraordinari que afecti als mercats, es podria reduir o fins i tot anul·lar el benefici econòmic esperat pel client”.
Aquí va un altre exemple: al setembre de 2011, un Jutjat de Bilbao anul·lava un contracte entre el Banc de Santander i un particular per entendre que “en cap moment se li va informar [al demandant] que subscrivia un contracte especulatiu i de risc, parlant sempre de cobertura, la qual cosa òbviament és entesa pel ciutadà mitjà com una espècie de segur, mai com una aposta sobre l’evolució de l’Euríbor”. El resultat és que el banc va haver de retornar 276.107 euros, a més de córrer amb les despeses del judici.
Un altre cas clar de ‘confusió contractual’ va tenir a veure amb les famoses ‘clàusules sòl’, ara ja prohibides. Es posava fi així a la clàusula, molt estesa entre els bancs, en què s’asseguraven de no haver de rebaixar els tipus d’interès a partir de cert nivell.
Les clàusules sòl s’exposaven contractualment amb redactats com aquest: “en tot cas, encara que el valor de l’índex de referència que resulti de l’aplicació sigui inferior al 2,250%, aquest valor, addicionant els punts percentuals expressats anteriorment per a cada supòsit, determinarà el ‘tipus d’interès vigent’ en el ‘període d’interès’. Igualment, el tipus aplicable a la meritació d’interessos ordinaris no podrà ser, en cap cas, superior al 15,00% nominal anual”.
Amb frases com aquesta, el galimaties estava assegurat i la confusió, també. Al final, el resultat sempre era el mateix: agafàvem el bolígraf i signàvem. Afortunadament, el Tribunal Suprem va ratificar la seva nul·litat al juny de 2013.
Frases similars s’utilitzen per imposar una assegurança ‘obligatòria’ com a contrapartida a la imposició d’una hipoteca, però… aquest és un altre capítol que abordarem en el seu moment des del bloc de FERCO.
